L’últim escrivent a Vilaweb

Retrocedir en el temps, per dues vegades. L’una per recuperar vivències i impressions dels anys de la Barcelona Olímpica, aquella gran transformació de la ciutat i de gran part de l’àrea metropolitana que va captivar-nos a molts, i que va representar una espurna d’il·lusió col·lectiva. L’altra, per fer-nos viatjar també a la mateixa Barcelona però d’inicis del segle XX, a través d’unes cartes que va rebent de manera misteriosa el protagonista de la novel·la.

L’autora va teixint al llarg del llibre una història minuciosa i tendra amb un “in crescendo” que culmina de manera trepidant. Un relat en què descriu uns personatges entranyables i senzills, amb els qui, i amb qualsevol d’ells, el lector podria sentir-se identificat, i on sobresurt per damunt de tot l’amistat entre en Jordi, el jove escrivent, i en Saturnino (“Roñas”), home vidu i ja jubilat.

L’últim escrivent enganxa des del començament amb un llenguatge viu, irònic i profund. Amb diàlegs fluids i abundància de referències que ens permeten submergir-nos en el nostre imaginari dels anys noranta “-Però, tu no veus el que estan fent amb la ciutat?… Si la zona de Poblenou sembla un camp de mines…”, o transportar-nos cap a l’any 1903 “Els obrers, els desvalguts i els esguerrats ja fa hores que s’esperen. Uns hi van per a comprovar si l’ostentació de riquesa de la qual els parlen és certa. D’altres, per envejar la vida que mai tindran.” I també ple de passatges detallistes “El deixà sobre la taula, amb la caboteta cap per avall i la punxa amenaçadora cap per amunt, i descaragolà de seguida l’altre”, frases enginyoses, “Aquell home era capaç de rebaixar la importància d’una guerra nuclear”, o de gran impacte sociològic, “Un silenci compacte, que semblava que adquirís corporeïtat. Calia omplir-lo abans que acabés amb la relació”.

Així és com respira la segona novel·la de la Sílvia Jané, de manera delicada i alhora contundent, tanmateix com el seu primer treball “Les esquerdes del silenci”, igualment recomanable.

Article publicat el 10/3/2019 pel periodista Francesc Cabiró a VilaWeb.