Presentació de Setanta-tres dies amb el pare a Cerdanyola del Vallès

Isidre Grau i Maria Victòria Lovaina, escriptora, conversaran sobre Setanta-tres dies amb el pare. L’acte serà un homenatge a José Arbués Posat i se celebrarà el proper 24 de novembre, a les 18.30 h, al Museu d’Art de Cerdanyola del Vallès.

Confinament a la natura
(per M. Victòria Lovaina)

Setanta-tres dies amb el pare, d’Isidre Grau, ens parla d’aprenentatge i del paper de la naturalesa en l’evolució de l’individu. Ens trobem davant d’una novel·la de lectura àgil i agradable que tanmateix s’endinsa de manera brillant en la psicologia humana, convida a la reflexió i està escrita amb una prosa bella i precisa.

Setanta-tres dies amb el pare, inspirada en uns fets reals ocorreguts durant la Guerra Civil, és la història d’un pare i un fill de deu anys que al llarg de setanta-tres dies, durant la tardor de l’any 1936 i a conseqüència d’unes circumstàncies tràgiques, es veuen obligats a compartir les seves vides, aïllats en les muntanyes. Aquest temps està narrat de manera intimista i reflexiva per part del fill, al cap dels anys, quan el doll de la memòria el porta de nou al temps de confinament a les muntanyes. La narració d’aquell temps ens parla del descobriment del pare, del descobriment de la naturalesa i la presa de consciència de la solitud i del silenci. Però sobretot del procés d’aprenentatge vital i del procés de maduració personal.

La novel·la està organitzada en quatre blocs. Un petit capítol introductori, «Un pou de silencis», un títol que evoca el temperament contingut del pare, un home que ja gran i malalt recordarà el temps passat amb el fill a les muntanyes. Aquesta serà l’espurna que farà que el fill se’n vagi mentalment als dies que van passar junts a Les Barreres.

En el petit capítol que segueix, «El dolor que ens tomba», hi ha el detonant de la història. Amb poques paraules i concises, aquest capítol marca el dolor de la família, és un dolor punyent que ha de perdurar per sempre. El sopar es veu interromput per la confirmació de l’afusellament del fill gran, en Valeri, un jove republicà, amb inquietuds culturals i socials. La sopa de farigola que havien de menjar, es carrega d’una tristesa insuperable i el lector es fa seu aquell patiment immens. Aquella nit quedarà palesa la solitud d’un nen, el dolor que no pot manifestar de cap manera i la distància amb els adults.

La tercera part és el nucli principal de l’obra, el temps que pare i fill es confinen a Les Barreres. Els cal amagar-se, no fos cas que el fill petit acabi tenint la mateixa sort que el germà gran. I aquí s’inicia l’aventura que suposa el contacte amb la natura, la supervivència, l’aprenentatge, l’enginy per tirar endavant i la dificultat de l’acostament entre pare i fill.

«El llarg després», el capítol final, ens descobreix quin ha estat el destí dels personatges, l’evolució que han tingut al llarg del temps, s’arrodoneix la història, anem més enllà d’aquell temps ja llunyà de les muntanyes.

Cal destacar l’aprofundiment psicològic dels personatges, el retrat dels quals es va definint amb poques paraules, amb trets que els caracteritzen. Així trobem el pare, un home d’aparença esquerpa, sorrut, auster, tan poc sociable que troba en les abelles totes les virtuts que mai no trobarà en els homes. Un home poc hàbil en la demostració dels afectes i dels sentiments i que es desfoga amb la feina de tota la ràbia que duu a dins. I trobem una mare expansiva i espavilada. Una dona inquieta i lluitadora. Mentre el pare cau en un mutisme insuperable, la mare truca a totes les portes possibles per demanar ajut per al fill empresonat.

El fill petit, el narrador, durant el temps d’aïllament anirà veient què s’amaga rere l’aparença sorruda del pare. L’entendrà, el descobrirà, s’acostumarà a estar atent a la seva mirada, als seus gestos, als seus silencis i també li descobrirà aspectes que ni tan sols imaginava. El pare deixarà de ser per al fill l’home d’abans perquè el nen hi veurà les febleses i les fortaleses que com a home l’acompanyen. El narrador reconeixerà els beneficis d’aquell confinament, un temps en què va entendre el significat de créixer. Però per damunt de tot, reconeixerà que l’entesa i l’afecte cap al pare tindria a partir d’aleshores una altra dimensió perquè de mica en mica es va anar esquerdant el mur que els distanciava.

Tanmateix, el narrador també comprendrà la dimensió de la naturalesa. Aprendrà les feines a la muntanya, al bosc. Aprendrà a ser autònom, a espavilar-se, a interaccionar amb la natura, a entendre-la, a interessar-se pels seus misteris. I comprendrà que el paisatge, tot i ser el mateix que quan anava de festa amb la família, un temps més amable, deixa de ser-ho quan ha d’aïllar-se amb el pare, el mateix indret prendrà una altra dimensió i creixerà davant el lector que se sentirà dins de tot aquell territori, partícip d’aquesta història tan entranyable com colpidora.

Al llarg de la novel·la, el narrador anirà fent referències al Walden de Thoreau, un fil conductor que ens farà entendre la importància de la naturalesa per a l’individu. La naturalesa és en aquesta novel·la un altre personatge que evoluciona, que ensenya la cara més amable, però també la més dura, que planteja reptes i que va fer que aquell nen, com diu ell mateix quan ens explica la història, hagués sortit més viu que mai.

Per acabar, recomano aquesta novel·la d’aparença senzilla i de lectura àgil, però que tracta amb profunditat les relacions pare i fill, les emocions, la relació de l’home amb la naturalesa i que es fa ressò d’uns fets ocorreguts durant la Guerra Civil que no han estat de cap manera uns fets aïllats i que no es poden oblidar.