Presentació Théo per sempre a la Documenta

El 24 de novembre, a les 19 h, la Llibreria Documenta acull la presentació de Théo per sempre, de Louise Dupré. A més de l’autora, a l’acte també hi haurà Francesc Parcerisas, poeta; Concepció Poch i Avellán, pedagoga; Montserrat Gallart i Sanfeliu, traductora, i Pilar Blasco, editora de Trípode.

Resum de l’acte:

La Llibreria Documenta acull la presentació de Théo per sempre, de Louise Dupré, autora també de L’àlbum multicolor. L’Èric del Arco, el llibreter, es mostra content de poder presentar la novel·la d’una autora internacional que ha vingut expressament des del Canadà per parlar-nos de la novel·la. La Pilar Blasco, editora de Trípode, també es mostra il·lusionada de tenir Dupré entre nosaltres, alhora que remarca la capacitat de l’escriptora per tractar els temes difícils de la manera més tendra possible, i mostrar-nos la misteriosa singularitat de cada ésser humà, amb una prosa d’una musicalitat tan poètica.

Francesc Parcerisas, poeta i traductor, comença recordant L’àlbum multicolor, la primera obra de l’autora canadenca que fa dos anys va traduir l’editorial. Tot seguit, comenta que Théo per sempre és un llibre que segurament cap escriptor voldria haver escrit per la duresa dels fets que s’hi relaten, ja que parteix d’una situació que ningú voldria haver de viure ni que existís. Ens ensenya com els moments de felicitat es poden veure estroncats quan ens enfrontem a una situació que voldríem evitar. El poeta pensa que tot i la duresa que evoca la trama la novel·la també té un punt esperançador, ja que mostra com d’una situació dramàtica i extrema que ens modifica la manera d’entendre i veure la vida fins i tot podem treure forces d’on sigui per tirar endavant. Parcerisas ho aprofita per citar Albert Camús, qui es preguntava quina és la vàlua de la vida. Creu que precisament a Théo per sempre el valor que es dona a la vida és que malgrat que les grans tragèdies deixen marca, amb reflexió i perseverança és possible refer-se després d’un sotrac.

Tot seguit, pren la paraula Concepció Poch. La pedagoga centra la seva anàlisi en les diferents emocions que desperta la novel·la. Parla de la incomprensió i la culpabilitat que sent la protagonista envers el seu fill després de la tragèdia. Destaca que també hi apareix la vergonya d’una forma específica, un sentiment que en certa manera és una humiliació que sentim. Parla de la tristesa, que no s’ha de confondre amb la depressió, la qual li serveix a la protagonista i a la resta de personatges per generar empatia vers els altres. Mostrar-se trist és una manera indirecta de demanar ajuda i considera que malgrat que incomoda, és molt important per poder començar a superar un dol o una situació extrema. Poch parla també del pas del temps, que ajuda que tot sigui menys dolorós i punyent, i d’altres sentiments com l’ansietat o la còlera fins a arribar a l’últim pas del dol, i també el més difícil: l’acceptació.

Montserrat Gallart, la traductora de l’obra, comenta que ha estat un plaer traduir-la i que ha intentat respectar al màxim la musicalitat de les seves frases. També destaca la precisió del seu estil.

Per acabar, Louise Dupré se sent agraïda i feliç de poder ser a Barcelona. A preguntes que se li formulen respon que els personatges d’aquesta novel·la ens empenyen a formular-nos preguntes, unes preguntes que sovint —com succeeix en literatura— no tenen resposta, però l’objectiu és que aprofundim en aspectes com les relacions humanes, familiars o políticosocials i la capacitat de resiliència en situacions extremes.

 Amb el suport de: