La Revista Caràcters publica una entrevista amb Pilar Blasco

Mònica Socias entrevista Pilar Blasco, editora de Trípode, a la Revista Caràcters.

Podeu llegir l’entrevista sencera a la pàgina de Caràcter, aquí.

L’estiu de 2018 neix l’Editorial Trípode, un nom que remet als tres punts de recolzament que proporcionen l’estabilitat perfecta, els fonaments ideals per una editorial que intenta potenciar l’alta literatura i obrir les portes a noves veus d’autors i autores catalanes. I amb les seves primeres publicacions hem vist com s’anaven incorporant noves col·leccions. La novel·la comparteix ara espai amb el Modernisme, la poesia i els reculls de contes. Autors contemporanis i plomes oblidades que Trípode recupera de forma magistral, formen part d’un catàleg que ha aconseguit mantenir els objectius inicials i enllaçar la passió de la seva fundadora amb la qualitat literària. Conversem amb Pilar Blasco de la trajectòria de l’editorial, de la valentia de publicar per passió, dels autors i autores del Modernisme, de poesia i de literatura.

[…] llegir l’entrevista sencera

Creus que aquesta col·lecció pot animar altres editors a estirar d’aquest fil?

Sí, al mateix Arxiu hi ha molta cosa per descobrir. Un altre exemple és el recull de poesia Petons de Riquer: era pràcticament inèdit, l’única publicació que se n’havia fet era dins un llibre homenatge que van preparar a Calaf als anys seixanta: hi havia totes les galerades preparades per anar a impremta, però no va arribar a publicar-se. I els «Altres petons», la segona part d’aquest recull era inèdit. En vam fer una edició amb molt d’entusiasme, i amb el pròleg d’Eliseu Trenc.

Has obert una porta des de l’editorial cap al Modernisme i n’encoratges la continuïtat?

Animo tots els estudiosos a recuperar aquests autors i especialment a les dones. Ens enorgulleix dir, a l’editorial, que hem redescobert Felip Palma, que és el pseudònim de Palmira Ventós, i em fa gràcia: jo, que soc de l’Empordà, hi veig molt paisatge empordanès en les seves descripcions, el seu pare era de Torroella de Montgrí i ella hi passava moltes temporades. Era coetània i amiga de Víctor Català, i Lluïsa Julià, al pròleg, fa notar les similituds que hi ha entre totes dues pel que fa a la temàtica i fins i tot una mica en el tipus de prosa. Quan vaig llegir La caiguda, la novel·la breu de Felip Palma, em va arribar la sensació que retopa una mica amb el final de Solitud, quan la Mila baixa de la muntanya i sembla que té un destí obert. Es veu com el moment en què narrativament sorgeix aquesta reivindicació de la personalitat de les dones, aquesta voluntat de tenir una vida pròpia. Víctor Català dona aquesta esperança i Felip Palma, amb un major pragmatisme, sembla que ens digui que encara res de res, de cap manera. És interessant llegir encarats tots dos finals.

I la poesia?

Soc una entusiasta de la poesia! I això és perillosíssim per a una editorial. Ser entusiasta de moltes coses i tenir una editorial pot ser la ruïna. La poesia no es ven gaire i tenim poetes molt bons dins la producció contemporània catalana. I sincerament, em sap greu que no es publiquin totes les obres que arriben a les mans de l’editorial.