De l’espai i el seu germà el temps. Cases de Poeta II, de A.Mohino

24,00

Un llibre on les escultures de Mohino dialoguen amb uns textos en prosa poètica a on ens ofrena unes «Cases de l’ànima» com a indrets del record i la memòria. Construccions simbòliques que celebren els escriptors i artistes que poblen l’univers personal de l’autor (Pessoa, Rilke, Txékhov, Bergman, Chillida, S.de Mello, S.Hustvedt, etc.)
Induït pel dens teixit de referències literàries que l’han nodrit i estimulat al llarg dels anys, l’escriptor ha anat desgranant una autèntica poètica. El «Quadern de taller» final és una destil·lació d’aquest horitzó estètic i una reflexió a l’entorn del sentit de l’art.

A De l’espai i el seu germà el temps. Cases de Poeta II l’autor treballa llibre, ferro i pedra amb l’objectiu de fer presents en la memòria els escriptors, els pensadors i els artistes per qui sent estima i admiració, tots ells, en essència, poetes. Una vintena d’arquitectures simbòliques acompanyades de les corresponents proses de cada «Casa de l’ànima».

Categories: , Etiqueta:

Descripció

Aquesta obra és una expressió central en l’obra artística de Mohino, la qual convergeix i s’integra harmònicament en tota la seva labor literària.

L’obra escultòrica que recull Abraham Mohino en aquest llibre, formada per una vintena d’arquitectures simbòliques que celebren els escriptors i artistes que poblen l’univers personal de l’autor (Pessoa, Rilke, Txékhov, Bergman, Hustvedt, Delbo, etc.), mostra la continuïtat, l’evolució i les variacions morfològiques respecte del conjunt aplegat en Cases de poeta. Escultures de ferro, paraules de pedra.

Abraham Mohino i Balet (1969) és escriptor i escultor. Ha editat l’Obra poètica completa de Rosa Leveroni (CCG Edicions, 2010) i Agonia de llum, la poesia secreta de Mercè Rodoreda (Angle Editorial, 2002). També ha curat obres de literatura personal com Autoretrat de Mercè Rodoreda (Angle Editorial, 2008), amb Mònica Miró; i Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni (Edicions 3i4, 1997), amb Enric Pujol. Com a poeta ha publicat diversos llibres: Ànemos (Godall Edicions, 2018); Persistència del blanc titani en temps dels ametllers batuts, XLV Premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot (Viena Edicions, 2012); i, amb Mònica Miró, En el límit de l’ombra, pols de cinabri (Editorial Moll, 2011); Cases de Poeta (Trípode, 2019).

 

Un petit tast…


Casa de Rainer Maria Rilke

[…] «Estic assegut i tinc un poeta.» Corre l’any 1902. El meu poeta té vint-i-sis anys i s’instal·la a París per primera vegada: coneix el fred de la tardor, la gana, el neguit de sentir-se perdut. Està casat amb l’escultora de Bremen Clara Westhoff, que havia fet d’aprenent d’Auguste Rodin per perfeccionar-se com a escultora. No en parlen gens les cròniques, però les primeres impressions que Rilke objectiva sobre el llenguatge de la pedra i del bronze degueren germinar en la intimitat domèstica, veient-les créixer de les mans tenaces de la seva dona, en aquella lentitud. Cal apreciar les coses en el temps per incidir en la seva autèntica naturalesa: com els frecs infinits de la llum sobre la matèria la fan múltiple i unívoca ensems, com el moviment i la profunditat prenen cos en el marbre que els contenia. No crec pas que sigui exagerat pensar que l’escultura de Clara el va preparar per a l’autèntic esdeveniment que fou l’impacte que causà sobre el jove poeta l’estatuària i la figura tremenda de Rodin. En absolut. Clara i Ruth, la seva filleta, han quedat a la casa de Westerwede, mentre Rainer és a París en plena crisi existencial: serà secretari de Rodin durant quatre anys i escriurà una monografia indispensable sobre l’escultor, però tot això encara no ha passat, ara és davant del mestre tot just per primer cop, subjugat pel personatge, en la penombra de l’obrador que examina amb tots els sentits, sense perdre’n detall, l’ample hall cobert de torsos, de testes, de formes blanques i fragmentàries. No sap com fer-s’ho venir però pot més la urgència de la pregunta. «Com s’ha de viure?» Respon ell: «Jo només sé que treballar.» […]


ISBN: 978-84-129208-5-7
Pàgines: 184. Color
Mida: 15×22, amb solapes
PVP: 24,00 euros
Publicació: gener 2025

Ressenyes

Encara no hi ha ressenyes.

Sigueu els primers a ressenyar “De l’espai i el seu germà el temps. Cases de Poeta II, de A.Mohino”

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

També us recomanem…

  • ImatgePoesia

    El desig d’ofegar-nos, d’Albert Carol Bruguera i Marta R. Gustems

    De cada poema que neix de la mà de l’Albert, la Marta crea una imatge amb línies simples i instint. D’aquesta simbiosi s’origina un gran poema riu o, més ben dit, un poema mar de versos breus i aquarel·les blaves. Un llibre on el desig pren tots els tons del blau: el del mar profund i el de l’aigua cristal·lina …

  • Prosa poètica

    Cases de poeta, d’Abraham Mohino Balet

    Divuit construccions simbòliques per celebrar escriptors que han fet del concepte casa una poètica. Divuit homenatges en acer al carboni i marbre Guatemala verd, travertí roig, Marquina, ònix o pedra de la Sénia: una petita constel·lació de les veus amb què he nodrit la pròpia veu i l’imaginari personal. Cases-memòria, concebudes segons un ritu ancestral, que ofreno com a indrets de …

  • Poesia

    Al dellà de l’enlloc, de Mònica Miró

    Ni res aquí, ni res allà. O potser tot, en aquest trànsit d’un buit a un altre: conrear el cos, l’únic terreny propi, saber que és bell el lloc on l’ull descansa, dir-se el passat com si fos viu encara i fer de cada mot una darrera casa. Aquests són els camins que porten Al dellà de l’enlloc, cent poemes …

  • Poesia

    Vestigia, de Mònica Miró

    Començat el 14 de març del 2020, primer dia de confinament arran de la pandèmia, i acabat gairebé dos anys després, a principis de febrer del 2022,  traspua la tristor d’una època complicada de passar, malgrat la mica de llum que s’escola entre els versos. Mònica Miró, a través d’aquests poemes breus, deixa rastre d’un temps efímer però punyent i …