“El dolor uneix tant que forma part de la identitat nacional catalana”
El poliamor, la mort, la muntanya o la identitat són alguns dels elements que es barregen a Ocells de neu, la primera novel·la de J.M. Codina Tobias.
Nova crítica per la novel·la Ocells de neu: Entrevista per Xavier Puig i Sedano a JM Codina – 09.06.2024 – ElTemps.cat
Creu que Ocells de neu és una novel·la generacional? I, si és que sí, perquè esculls fer aquesta mena de novel·la?
Més que no pas “ser” generacional, jo penso que a la novel·la “hi ha” una generació. M’explico: tots els personatges principals ronden la vintena. De fet, la novel·la narra el seu pas des dels vint fins als trenta anys. Es fa un retrat molt parcial d’una generació (per fer-lo complet caldria parlar del drama de l’accés a l’habitatge, per exemple, que no hi surt). Hi apareix una generació, sí, però els temes que s’hi tracten —l’amor, les relacions, el pas del temps, etc.— em fa l’efecte que són intergeneracionals. El que passa és que els personatges es qüestionen un munt de coses, que és una cosa pròpia de certa edat, i que amb els anys fa més mandra o més por.
Posa noms d’ocells als dos protagonistes, per què li interessava fer aquest joc?
Ve del títol del llibre, que és una adaptació del recull de contes Ocells de fang (1905) de Santiago Rusiñol, al prefaci del qual l’autor diu que els “ocells de fang” són “els equivocats, els que tenen ales sense plomes, els que sentint delit d’anar enlaire, tenen un pes que els en priva”, i això és una mica el que els passa a l’Aura i l’Oriol, els protagonistes de la novel·la. La diferència, però, és que en lloc de fang, són fets de neu. El nom d’aquests dos ocells també em serveix per descriure’ls: l’un, arrelat i poca cosa; l’altra, amb molta capacitat d’adaptació.
[…] – Llegir l’entrevista sencera al seu web: J.M. Codina: El Temps.cat
“El dolor ens uneix”, diu en un moment del llibre. És una unió tramposa?
Ben mirat, pot ser una unió legítima. La Montserrat Roig deia que “si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”, i la memòria del dolor és molt poderosa. Fins i tot podríem dir que el dolor uneix tant que forma part de la identitat nacional catalana. Què és, si no, l’onze de setembre? Però això ja són figues d’un altre paner.
És interessant també la tensió entre la temptació de la ciutat i viure a comarques. Com la viu vostè?
Doncs mira: vaig compartir un any en un mas d’un veïnat de Llagostera, n’he passat quatre a la Vall de Camprodon, recentment he retornat a Llagostera una temporada, però al centre del poble, i el mes vinent me’n vaig a viure a Barcelona. Suposo que amb això ja t’ho dic força tot.
Hi ha certa voluntat pedagògica sobre anar a muntanya al llibre?
La voluntat era de retratar el canvi que ha viscut aquest fenomen els últims anys. De Cèsar August Torras a Kilian Jornet l’excursionisme ha evolucionat molt. Llavors no es plantejava d’una manera esportiva, sinó cultural, científica i fins i tot patriòtica. Ara a la muntanya et trobes tot de gent que només mira el rellotge i que no sap per on passa, i que amb prou feines saluda. Però la culpa no és d’en Kilian, eh, pobre; sinó de la gent que només n’ha sabut imitar aquesta part. Ell és un gran coneixedor de la muntanya i un referent indiscutible.
Llegir l’entrevista sencera al seu web: J.M. Codina: El Temps.cat – Xavier Puig i Sedano
Ocells de neu, de J. M. Codina Tobias
Un matí de ressaca, en el menjador fètid d’una residència d’estudiants de Lisboa, s’inicia un debat sobre l’amor i la possessió entre la Lídia, una hippie de Sabadell, i l’Aura, la filla d’una família progre benestant de Barcelona. A l’altre costat de la península, l’Oriol, nascut en un hostal de Beget, comparteix pis amb un…
