Erotisme analògic a La Vanguardia
Màrius Serra. Escriptor i enigmista
20/11/2018 – La Vanguardia
Excitar la libido no ha de ser l’única ambició de la literatura eròtica, però un conte eròtic que no excita gens el lector és com una comèdia que no fa riure. Per cert, coneixen cap paraula menys excitant que libido? És plana. Ara que les imatges eròtiques (i pornogràfiques) estan a l’abast d’un clic, resulta més complicat que mai escriure literatura eròtica. Ho pensava mentre llegia els catorze relats d’ A l’ombra de Boccaccio (Trípode, 2018), que es va presentar dilluns a l’Ateneu Barcelonès. En la nostra tradició literària, la narrativa eròtica passa per Pedrolo, a cara descoberta (Obres púbiques) o emmascarat (Els quaderns d’en Marc). D’ell bevien els membres del col·lectiu Ofèlia Dracs. L’any 1979 van guanyar el premi La Sonrisa Vertical amb un recull de relats eròtics en català que duia per títol Deu pometes té el pomer. Vint anys després un altre grup, els Germans Miranda, va emular la gesta i va triomfar amb Aaaaaahhh: dotze contes eròtics (1998). L’any següent van sorgir les Germanes Miranda. Queda clar que l’erotisme és un tema transversal que presideix converses, bromes i projectes literaris. En l’entremig, l’èxit d’Amorrada al piló de Maria Jaén (1987), els franctiradors valencians (com Manel Joan i Arinyó) i la irrupció en paral·lel de dues col·leccions literàries que competien per la quota d’un mercat una mica volàtil: La Piga, dirigida per Pilar Rahola des de l’editorial Pòrtic, i La Marrana, dirigida per Oriol Castanys des de La Magrana. Amb autors catalans (pseudònims com Moltatela) i la traducció dels clàssics del gènere.
Tot això són milers de pàgines que contribueixen a l’escalfament global, a les quals cal afegir la dramatúrgia pujada de to, la poesia eròtica, i la presència d’escenes tòrrides en obres narratives que no neixen emparades per l’etiqueta del gènere, que tothom refusa fins que se la pengen com a denominació d’origen. En tot aquest devessall d’erotisme lletrat hi ha molta palla (no pun intended) i alguna perla, començant pel model de llengua que s’hi practica. Hi ha autors que tendeixen a acolorir imaginativament els seus relats amb tot un camp semàntic per designar els genitals i les maneres d’usar-los. D’altres prefereixen la sobrietat. Reconec que no m’agrada gens quan l’autor fa exhibicionisme analògic i comença a parlar d’hortalisses per referir-se als diversos òrgans sexuals. Si un autor vol referir-se al mamellam d’una noia i recorre a la fruiteria, em distrec. Podent-ne dir collons, dels collons, dir-ne cantimplores em sembla un mal negoci. Entenc l’alternança entre follar i cardar (o catxar, a Ponent), però tampoc cal exercir l’exhibicionisme sinonímic. Comprovo alleujat que ara l’analogia verbal ja no es porta tant com abans i l’erotisme es transmet amb altres eines. No es perdin “La nit de Sarat Calduc”, de Ramon Erra, una història porca, truja, verra ben explicada i capaç d’excitar homes i dones del cap dret.
0 comentaris