Eulàlia Armengol: «Els autors ens retratem de cara o de perfil quan escrivim»

Sílvia Romero entrevista Eulàlia Armengol, autora d’Ara em prendria una orxata, a Llegir.cat.

Llegir.cat es fa ressò dels contes d’Eulàlia Armengol

Eulàlia Armengol (Barcelona, 1944) s’ha dedicat professionalment al màrqueting, la comunicació i la cultura, tot ocupant llocs de direcció i assessoria en diferents empreses. També ha estat redactora de guions cinematogràfics i productora de projectes de divulgació cultural. En jubilar-se es va poder dedicar amb més intensitat que mai a l’escriptura de relats, una activitat que sempre havia practicat i que constituïa la seva passió. Ara em prendria una orxata, publicat per d’editorial Trípode, és el seu segon recull de contes. En ells, i a través d’una ironia subtil, ens convida a reflexionar sobre temes quotidians que poden interpel·lar el lector perquè de ben segur se sentirà identificat. Temes com l’amor o el desamor, la companyia o la solitud, les alegries o les tristeses, són alguns dels que apareixen en aquest recull, i sempre amarats d’optimisme.

Acaba de publicar el recull de contes Ara em prendria una orxata, títol tan original com el del seu anterior llibre, La insuportable absència del bròquil.

 En el cas de La insuportable absència del bròquil, que pot semblar una boutade –i, com que sempre parlo mig seriosament mig en broma, sens dubte ho és— es correspon a la trama d’un dels contes. Tracta de l’absència, de l’enyor, de com resulta insuportable aquesta absència, i d’un bròquil que fa de catalitzador. Em va sortir el títol de raig, sense pensar-m’ho gens ni mica: la-insuportable-absència-del-bròquil!  Vaig tenir molt clar que aquest, i cap altre, havia de donar títol a la meva obra. Soc força intuïtiva i, un cop fet, me n’adono del perquè. Perquè en aquell conte es parla de sentiments profunds, però la protagonista ho expressa amb lleugeresa i humor. D’això van els meus contes.

Entenc. I referent al segon recull de contes?

En el cas d‘Ara em prendria una orxata, és una mica pel mateix motiu. El conte és dels que més m’agraden i la protagonista podria substituir una orxata per un munt d’altres propostes. Com tots plegats! ¿Per què ens hem d’estar del que es ve de gust? La protagonista s’atreveix a buscar la felicitat. S’atreveix a ser feliç ara, no al cap d’un mes, ni l’any vinent.  Deu ser l’edat, però Ara em prendria una orxata va molt en línia amb la meva filosofia de vida.

[…]

Podeu llegir l’entrevista sencera aquí.