Núvol es fa ressò de Restitució, de Rosina Ballester

Pol Torres Criado parla sobre Restitució, de Rosina Ballester, a #FavesTendres del diari digital Núvol.

Podeu llegir l’article sencer directament a la web de Núvol.

Què és en realitat la literatura del jo, un exercici honest, narcisisme mal dissimulat o una argúcia narrativa? Les particularitats d’aquesta pulsió literària de llarga tradició i d’una de les seves mutacions més sovintejades en l’actualitat, l’autoficció, sol portar a acalorades discussions per la naturalesa de la matèria narrativa que la conforma. L’últim Premi Nobel de Literatura, de fet, va ser concedit a Annie Ernaux, l’obra literària de la qual versa, en la majoria dels casos, sobre el laberint de la memòria personal i una sèrie d’experiències autobiogràfiques. La qüestió en disputa és sempre la mateixa: el gènere és prou conegut, però el límit entre realitat i ficció és cada cop més boirós, perquè en la hibridació d’estils no és tan important l’autenticitat dels fets com la seva posada en escena a través de l’evocació, la metàfora o la fabulació implícita. En aquests casos, que sovint són els més satisfactoris, el jo poètic serveix com un mediador que empra el mateix autor per manifestar i dotar de sentit els seus sentiments, emocions, somnis i esperances. Una experiència similar a la d’entregar-te a les meravelles d’un prestidigitador que no amaga la seva voluntat d’enredar, sinó que la justifica com un peatge cap al sotrac emocional.

[…]

Restitució és una obra que ofereix poques concessions al lector a canvi d’un viacrucis introspectiu a la més sincera intimitat personal i literària de l’autora. Un itinerari no exempt d’hipèrboles i ambivalències, perquè així són els mecanismes que configuren la memòria humana. Al principi de la novel·la, de fet, Ballester s’afanya a desproveir-se de qualsevol responsabilitat en aquest sentit: el pas cap a la desmemòria, ve a dir, paga la pena en tant que és l’espai on radica la criatura espantadissa que tots perseguim: la felicitat. A partir d’aquí, la novel·la presenta capítols molts breus –d’entre una a quatre pàgines– que alternen monòlegs interiors, descripcions imbuïdes de lírica i declaracions convertides en llampecs de clarividència. La matèria primera de totes elles és recurrent en l’extensa obra de l’autora: l’exploració del cos i l’ànima. Un es comença a marcir a poc a poc per culpa del rellotge biològic, l’altra resta inaprehensible a l’enteniment humà.

[…]

Llegiu l’article sencer a la web de Núvol.