Rosa Oliveros Arasa parla de La caiguda, de Felip Palma, a la revista Caràcters.

Podeu llegir la ressenya directament a la web de la revista aquí.

Publicat a Caràcters, número 94 | 09-05-2022 | Rosa Oliveros Arasa | Categoria: Narrativa, Ressenyes

L’efecte seductor de la sorpresa

Els amants, estudiosos, seguidors, simpatitzants, o simplement lectors de literatura catalana haurien de congratular-se de saber que, en els últims anys, cada vegada més editorials (tot i que un alt percentatge d’aquest més faci referència a editorials petites i que en la seva totalitat representi un nombre encara ínfim) s’interessen per furgar en la producció literària de principis de segle XX per descobrir-nos joies precioses de les quals, sense l’esforç i l’entusiasme d’aquesta operació cultural, no podríem gaudir, però que, sobretot, no podríem col·locar en el lloc que mereixen del mapa literari del nostre país per simple deixadesa històrica.

És el cas de Felip Palma i de l’editorial Trípode que s’ha atrevit, amb molt d’encert, a publicar La caiguda, una novel·la de l’autora barcelonina Palmira Ventós que utilitzava, a la manera de Víctor Català, un pseudònim masculí, i que explorava, com Caterina Albert, drames rurals que no deixen cap lector indiferent.

La caiguda apareix per primera vegada el 1907 a la Biblioteca Popular de l’Avenç, després que l’autora hi publiqués, el 1904, el recull de narracions Asprors de la vida. Ambientada en un poble, aquesta novel·la curta (o nouvelle, a la francesa) ens llança, des de les primeres línies, al bell mig d’un hivern fred, gris i trist, i ens amara d’un sentiment d’enyorança no se sap ben bé encara de què.

La Letes i en Miquel, una parella de nens que al final de la narració han esdevingut ja adults, representen dues maneres de veure i de viure el món i el lector, a mida que avança en la lectura, els veu allunyar-se cada vegada més l’un de l’altre albirant alguna mena de destí fatal i tràgic. Estructurada en cinc capítols, la narració ens porta, completant el cicle de les estacions, d’un hivern esfereïdor a un altre en què ens és permès d’assistir, al final de tot, a l’aparició d’una «fecunda primavera». Parlar aquí de les estacions seria anecdòtic si no fos perquè representen un personatge més del relat. Amb una breu descripció meteorològica a l’inici de cada capítol, Felip Palma ens situa, automàticament, en la trama que s’esdevindrà i la introducció ens indica, mai millor dit, cap a on bufarà el vent.

La caiguda és una novel·la de creixement, tant pel que fa als personatges com pel que fa a la trama com, fins i tot, per al lector. S’hi copsa perfectament l’evolució psicològica dels dos protagonistes que, si bé evolucionen en direccions diferents, comparteixen el fet d’haver-se d’enfrontar a les contradiccions que els dificulten l’existència. Com si del pecat original es tractés, una caiguda serà la rèmora constant que determinarà una sèrie de caigudes successives de les quals ni el lector mateix sabrà com aixecar-se.

Potser l’autèntica passió de Palmira Ventós era el teatre, però ningú no pot negar la seva altíssima competència narrativa amb la qual és capaç de dir les coses més importants sense dir-les, un fet que provoca que l’efecte del significat dels fets sigui més puixant i cali més en la ment de qui llegeix. En paraules de Lluïsa Julià, en el cas de Palmira Ventós «podem parlar d’una narrativa feta d’el·lipsis, que demana una lectura atenta i, alhora, aferrada al text». Així, el lector no pot distreure’s mai perquè, en el moment menys sospitat, la narració aporta informació inesperada de manera subtil, elegant, silenciosa —a través d’un llenguatge extremadament ric i evocador— que complica cada vegada més la trama i que l’aboca a un final impensat construït amb tot allò que obvia; amb la resposta a una pregunta que queda a l’aire, suspesa, però que entra com un dard en la ment ingènua del lector.

L’edició de Trípode inclou dos contes de l’autora, La porc i La bondat d’en Lino, publicats el 1902 i el 1907 respectivament, per als quals també serveix el comentari que Miquel i Planas va escriure a propòsit de La caiguda: «una literatura en què lo inusitat, lo desproporcionat, lo monstruós a vegades, ens és ofert a la consideració per a proposar-nos tot seguit una solució més o menys il·lògica, més o menys violenta, per ressentir-se de lo il·lògic i de lo violent de la situació inicial».

Per molts anys que puguem anar descobrint joies de la nostra literatura com aquesta.