Txell Català ressenya La caigua, La Porc i La bondat d’en Lino, de Felip Palma, al seu blog de recomanacions literàries.

També podeu llegir la ressenya sencera directament a la seva web aquí.

Felip Palma ha estat una gran descoberta i mentre llegia aquest recull he pensat més d’una vegada que com podia ser que no n’hagués sentit mai a parlar i que ens l’haguem estat perdent durant tant de temps. Aprofito per agrair i felicitar a Trípode per la creació d’una col·lecció d’obres modernistes que permet que obres com aquesta vegin la llum. Per descomptat, també agraeixo l’enviament d’aquest exemplar.

Al prefaci Lluïsa Julià estableix certs paral·lelismes amb l’obra de Víctor Català, i és que darrere del pseudònim de Felip Palma també s’hi amagava una dona, Palmira Ventós. Les dues escriptores modernistes situen l’obra en ambients rurals i tracten temes similars com ara la institució del matrimoni o el paper de l’església al món rural amb uns personatges femenins que trenquen alguns dels cànons establerts.

Aquest volum conté la novel·la breu La caiguda i dos contes: La Porc, el primer conte que va publicar l’autora, i La bondat d’en Lino.

La caiguda narra la vida de la Letes i el seu amic de l’ànima, en Manel, des de la infància fins a l’edat adulta a través de 5 capítols breus que ens situen en diferents moments clau de les seves vides i que es corresponen a cadascuna de les estacions de l’any (és una meravella!). No vull revelar més detalls de la trama però val molt la pena, especialment per la forma. L’estudi preliminar que ofereix aquesta edició permet anar molt més enllà en la lectura i fixar-te en detalls que et conviden a treure’t el barret (una altra vegada) davant de Palma.

Dels dos contes, La Porc és el que menys m’ha agradat. La Porc ens situa en una masia en plena verema i ens explica la història familiar i el paper de la porquera, una jove força lletja que serveix de diana de tothom. La bondat d’en Lino, en canvi, m’ha agradat més i m’ha recordat més a La caiguda. En aquest conte coneixem el vell Lino, un home vidu i innocent que només vol que la seva filla es casi amb un bon home i li doni néts. La filla, però, no està massa per la labor. D’aquest conte m’ha agradat molt el final (i aquí ho deixarem…).

En global, el que més m’ha agradat de Palma és l’ús brillant que fa de la llengua. Palma aconsegueix crear unes imatges precioses i alhora plantar-te una frase crua sense que te l’esperis; diu molt amb poques paraules i, fins i tot, diu sense haver-ho d’escriure.

La història us pot agradar més o menys, i puc entendre que no tothom connecti amb aquest llenguatge de principis del segle XX, però per mi és innegable que l’estil de Palma és una meravella. És una pena que la seva trajectòria literària fos breu, però encara és una pena més gran que a data d’avui encara sigui tan desconeguda.